LE DESORDRE

LE DESORDRE

PRISONNIERES & PRISONNIERS POLITIQUES, LUTTES, GEORGES IBRAHIM ABDALLAH, جورج ابراهيم عبدالله


Georges Abdallah: mostra de la manca d'independència del poder judicial francès

Publié par LE DESORDRE sur 13 Février 2015, 17:55pm

Catégories : #Georges Abdallah, #GA - La presse, #Article en catalan

Georges Ibrahim Abdallah s'ha convertit en els darrers anys en el símbol dels i les detractores de la política penitenciària francesa, seguint encara empresonat més de 30 anys després de ser sentenciat. La seva condemna no aixecaria gaire més polseguera sinó fos perquè s'ha vist durantment criticada, tant per agents socials i polítics d'esquerra com per destacats càrrecs de l'administració penitenciària, per la manca d'independència amb la que el poder judicial l'ha tractat, sotmetent-se a les fortes pressions dels governs de França, Israel i Estats Units. Però qui és aquesta figura tant controvertida que alguns l'han arribat a comparar amb el Mumia Abu-Jamal europeu?

Orígens d'un comunista

Abdallah és un comunista libanès, nascut el 2 d'abril de 1951 a Kobayat, en l'entorn d'una família catòlica de ritus maronita, en la que la figura paterna exercia de militar per a l'exercit libanès. Aquesta condició va influenciar especialment en el caràcter polític d'Abdallah com esbrinarem més endavant. Després de cursar els seus estudis a l'Escola Normal d'Achrafieh (Beirut), va ser nomenat i destinat com a professor a una escola de la vall de la Beeka, on hi va romandre set anys. Paral·lelament, ja havia començat a participar en espais polítics durant la seva adolescència, vinculant-se en tot moment al Partit Social Nacionalista Sirià (PSNS), un partit multiconfessional i laïcista d'esquerres que tenia com un dels seus principals objectius la creació de l'estat de la Gran Síria, un territori que comprendria, a grans trets, les actuals Síria, Líban, Jordània i Palestina.

Trajectòria i empresonament

L'any 1971, abans d'iniciar la seva trajectòria professional com a docent, va afiliar-se al Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) davant de l'escalada de violència que es vivia a la regió. L'operació «Litani» (1978) i l'operació «Pau per a Galilea» (1982) van esdevenir els principals episodis de nombroses i sagnants incursions militars israelianes en territori libanès. És precisament durant aquest anys combulsos que decidí trencar amb el FPAP per crear la Fracció Armada Revolucionària Libanesa (FARL), seguint els mateixos postulats comunistes i anti-imperalistes però gaudint d'independència orgànica. D'aquestà forma es translladà a Lió, des d'on col·laborà en la creació d'un centre d'operacions per a tot l'hexàgon gal. Les primeres accions no es van fer esperar i l'any 1982 la FARL va reivindicar l'assassinat del coronel Charles «Ray» Evans (18 de gener), que actuava d'assistent agregat militar estatunidenc, i l'assassinat del diplomàtic israelià Iaacob Bar-Simantov (8 d'abril), ambdós a París. A més, es va demostrar amb posterioritat la voluntat del grup d'atemptar contra el cònsol estatunidenc a Estrasburg, Robert O. Homme.

L'any 1984 se'l va detenir a Lió acusat de tinença d'armes i ús i expedició de documentació falsa, arribant a cumplir un termini de dos anys de presó provisional, abans que fos sentenciat a una condemna de quatre anys de privació de llibertat en un centre penitenciari. En resposta, la FARL actuà l'any 1985 a Trípoli (Líban) segrestant un alt representant del govern francès. Davant la situació d'amenaça, les negociacions amb autoritats algerianes per a un hipotètic intercanvi d'ostatges van estar a punt de concloure's exitosament, si no fos perquè les autoritats franceses trencaren unilateralment les converses davant la troballa d'un important amagatall de la FARL, que serviria de base inculpatòria contra Abdallah per crims de terrorisme. Així doncs, l'any 1987 va ser jutjat de nou, aquesta vegada per homicidi múltiple al Tribunal de Crims Especials, i condemnat a cadena perpètua. Malgrat la complicada situació penitenciària en la que es troba, no ha renunciat en cap moment a la seva activitat política, que ha anat des de la redacció d'articles i comunicats en suport a d'altres presos polítics fins a la mobilització per demanda de millores col·lectives dins de la presó.

El llarg camí de la llibertat condicial

L'any 1999, després de quinze anys de cumpliment de la pena, el Codi Penal francès comtempla la possibilitat de sol·licitar la llibertat condicional cada dos anys, ja que és el termini mínim requerit per a un sentenciat a cadena perpètua. Tot i aquesta possibilitat, les autoritats penitenciàries li van negar aquest règim de llibertat condicionada unes cinc vegades abans que l'any 2008 endurissin encara més aquesta mesura, amb la creació d'una nova llei (Loi DATI 2008), que il·legalment se li segueix aplicant avui amb caràcter retroactiu, és a dir, en aplicació d'supòsit legal inexistent en el moment de la comissió del delicte. No obstant això, ja abans de la promulgació del canvi normatiu, que va escampar la solidaritat més enllà de partits, sindicats i associacions d'esquerres i independentistes palestins, la seqüència de despropòsits que feien patent la manca d'independència del poder judicial i la ingerència estrangera en la repressió d'Abdallah, no es feia esperar.

L'any 2003, en la tercera sol·licitud, els tribunals de la ciutat de Pau van ordenar la seva posada en llibertat amb la única condició que abandonés del territori nacional francès poc abans de final d'any. Davant d'aquesta decisió, el Departament d'Estat dels Estats Units s'oposà a la resolució judicial i forçà al ministre de Justícia francès, Dominique Perben, que apel·lés contra l'excarceració. Més endavant, a l'octubre de 2012, el tribunal competent en l'aplicació de penes sobre actes de terrorisme, va emetre un veredicte favorable a la vuitena sol·licitut presentada, que posteriorment va ser ratificada el gener de 2013 per la Cambra d'Aplicació de Penes de París, qui examinà el cas en apel·lació i darrera instància. Fou aleshores quan, Victoria Nuland, portaveu del Departament d'Estat dels Estats Units va declarar a la premsa l'objecció del seu govern a la decisió judicial. D'acord amb el dret processal penal, el 14 de gener havia de ser la data prevista perquè Abdallah tornés al Líban després de més de 30 anys a la presó, però el ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, es va negar a signar el document administratiu de deportació. Aquest fet va reobrir el cas, donant marge a la Fiscalia a presentar fins a dues apel·lacions en contra el seu alliberament. La segona i definitiva, presentada davant del Tribunal de Cassació l'abril de 2013, al·legava la manca d'assumpció de mesures prèvies de llibertat condicial, com podrien ser un règim de semi-llibertat o l'ús d'una polsera electrònica de vigilància, per un termini mínim d'un any. El juny de 2013, la defensa d'Abdallah va presentar dues denúncies, una contra l'Estat francès davant del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides, i una altra contra Manuel Valls davant de la Cort Suprema de França, per entendre's que s'ha vulnerat la tutela judicial efectiva del seu client.

Reaccions de solidaritat

Com a mostra de solidaritat davant de l'injustícia, nombrosos actors socials s'han posicionat a favor de l'excarceració d'Abdallah i contra l'actual política penitenciària domèstica. Associacions i entitats d'esquerra com el Partit d'Esquerra, el Partit Comunista Francès, el Nou Partit Anticapitalista, Lluita Obrera, la Confederació Nacional del Treball, Alternativa Llibertària o Via Proletària han actuat de la mà d'entitats humanistes i pacifistes de diversa naturalesa per pressionar el govern francès i mobilitzar l'opinió pública per aconseguir la llibertat del revolucionari libanès. De la mateixa manera, l'octubre de 2013 diverses personalitats de la societat civil van presentar un manifest davant del president de la República, François Hollande, perquè tingués el cas en consideració. Ara bé, la reacció que possiblement ha tingut més ressó ha estat la d'Yves Bonnet, director del servei d'intel·ligència vinculat a la policia francesa (DST) en el moment de la seva detenció, que l'any 2012 va criticar durament en una entrevista que encara se'l mantigués empresonat mentre que d'altres crimininals com Maurice Papon se l'alliberés sense problema o d'altres mai se'ls ha arribat a jutjar, com els inductors de la matança de Sabra i Xatila. Bonnet fins i tot va declarar que es tractava d'un cas de venjança de l'Estat absolutament depriment. A banda d'aquestes reaccions, diversos litigis s'han engegat després que tres municipis, governats per comunistes, declaressin Abdallah com a ciutadà honorari.

Situació actual

Desprès de tots els inconvenients, l'interrogant que es planteja ara sobre el destí d'Abdallah se centra en aquest mes de gener de 2015, atès que es compleix un nou termini de dos anys per presentar la sol·licitud de llibertat condicial. Per una banda, es plantegen bones expectatives després del reconeixement de l'estat de Palestina per part de l'Assemblea Nacional francesa a principis de desembre de 2014. En canvi, a l'altre costat de la balança no es pot obviar el fort impacte que ha tingut l'atemptat a la seu de la revista Charlie Hebdo en l'opinió pública i la seva percepció dels riscos de seguretat ciutadana. A efectes de fermesa, el més calent encara està a l'aigüera.

Gerard Soler

Analista polític. Militant de l'esquerra independentista.

espaifabrica.cat

01/19 2015

http://espaifabrica.cat/index.php/internacional/europa/item/896-georges-abdallah-mostra-de-la-manca-dindepend%C3%A8ncia-del-poder-judicial-franc%C3%A8s